Espai dedicat a mostrar diferents aspectes de la vida del nostre centre. Activitats, articles...
Los niños prefieren a Mozart
Idoia Franch Isach,
Alumna del aula de cultura audiovisual
Alumna del aula de cultura audiovisual
¿Es buena la música para los
fetos? La respuesta a esta pregunta es un enorme sí, y más especialmente la
música clásica.
Estudios demuestran que al
escuchar música clásica, los niños se estimulan, ejercitan neuronas corticales
y fortalecen los circuitos usados para las matemáticas. La música estimula los
patrones cerebrales inherentes y refuerza las tareas de razonamiento complejo,
es decir, abre la inteligencia.
Esto es enormemente importante ya que el
desarrollo del proceso del lenguaje depende de cómo se ha estimulado
auditivamente a los niños en edad temprana, dicho en otras palabras, de cómo
hemos enseñado a escuchar a los niños. Antes de que el niño comience a
balbucear, ya habrá entrenado su oído para enfocar los sonidos del idioma de
sus padres, y habrá aprendido a escuchar las estructuras del lenguaje que les permiten
asimilarlas y memorizarlas. Si los niños antes de nacer ya están captando
sensaciones, vibraciones y sonidos procedentes de la música estaremos
adelantando el proceso y mejorando su aprendizaje.
El psicólogo, escritor y educador
musical Don Campbell propone que el niño, desde su etapa fetal, debe ser
estimulado musicalmente por su madre. De este modo mejorará su crecimiento, su
desarrollo intelectual, físico y emocional y su creatividad. Este efecto
también sigue dando buenos resultados durante los primeros cinco años de vida,
estímulo capaz de formar seres inteligentes pero además emocionalmente sanos.
Todos estos beneficios se conocen
con el nombre de “Efecto Mozart”, ya que principalmente son las obras de este
autor las más atractivas para los fetos, debido al tipo de vibraciones que
produce. Además de en los fetos, la
música de Mozart también tiene oros beneficios. Algunos de ellos son el
desarrollo de habilidades para la lectura y la escritura, del lenguaje verbal,
de habilidades matemáticas, de la capacidad de recordad y memorizar, como
también atenuar los efectos de algunas determinadas enfermedades como el
Alzheimer.
¿Cuál es el componente mágico del
efecto Mozart? Los potentes análisis realizados informáticamente sobre la
naturaleza de la música de varios compositores ha mostrado que la que posee
propiedades sobre el razonamiento espacial o la epilepsia, como la de Mozart y
Bach, posee una «periodicidad de largo plazo», que no tiene el resto de música
sin efecto. Ello consiste en formas de ondas que se repiten regularmente, pero
espaciadas.
En algunos países europeos, como
Gran Bretaña, una persona de cada 130 sufre epilepsia. Un estudio realizado
sobre 39 pacientes con epilepsia severa, midiendo sus ondas cerebrales, reveló
que la audición de la música de Mozart redujo significativamente la actividad
epiléptica en 29 de ellos. En bastantes pacientes, la presencia de ondas
epilépticas se redujo a la mitad de tiempo. Al interrumpir la música la mayoría
de los efectos favorables disminuyeron.
Lo más llamativo del efecto Mozart
es la disminución de los episodios epilépticos. Para comprobar también si se
dan consecuencias a largo plazo, a una niña de 8 años que sufría episodios
epilépticos durante el tiempo diario que estaba despierta, se le hizo que
escuchase la sonata K448 de Mozart durante 10 minutos cada hora. El número de
episodios se redujo de 9 veces a solo 2 en las primeras 4 horas.
En 2003 la revista Nature publicó
una investigación de la Universidad de California que reforzaba la idea
concluyendo que solo diez minutos de una sonata para piano de Mozart bastaban
para mejorar nuestro razonamiento espacial.
Eso sí, todos estos efectos son fruto de meros
estudios, los resultados de los cuales pueden ser variables, pero de ellos
podemos extraer dos ideas básicas. La primera sería que el efecto Mozart existe y la segunda que pese a existir hay que
delimitarlo y estudiarlo con más profundidad para extraer conocimientos
totalmente verificables.
Sobre
los efectos de la música y los niños habla también el psiquiatra Thomas Verny. Este
médico de nacionalidad canadiense, en los años cincuenta cambió el objetivo de
sus estudios para pasar de las madres a los niños, y dejó la obstetricia por la
psiquiatría perinatal.
Todo empezó cuando se encontró
con pacientes que tenían recuerdos de cosas sucedidas cuando eran recién
nacidos o incluso antes. Uno de los primeros fue "un joven abogado que se
veía a sí mismo de pequeño en una cuna blanca. Eso no podía ser, porque en
todas las fotos familiares salía en una azul. Hasta que preguntó a su madre y
supo que, nada más nacer, como eran muy pobres, una vecina les prestó una
camita blanca. Él nunca lo había sabido", explica Verny.
Aquel fue
el punto de partida para un proceso de reconsideración de todo lo que se sabía
hasta entonces. "Se creía que no se podían tener recuerdos antes de los
dos años, que es cuando aparece el lenguaje. Pero experiencias como esta muestran
que no es así", dice. " que tampoco se trata de falsos recuerdos,
construidos porque se ha oído una historia de mayor y con ello se ha elaborado
lo que pasó de recién nacido".
Dentro de estas fases anteriores al
nacimiento, uno de los aspectos que mejor se ha estudiado es el efecto del
sonido en los fetos "en el último trimestre, que es cuando se desarrolla
el oído", indica Verny. En ese tiempo, los futuros bebés ya están
formados, y con técnicas de imagen se puede captar la reacción ante algunos
estímulos. "Yo he visto por ultrasonidos a un feto sonreír al oír la voz de
su padre", dice.
Y cuenta otro caso no sólo de
reacción, sino de memoria: "El director de orquesta Boris Brott contaba
que cuando estaba estudiando música se dio cuenta de que en algunas partituras
podía anticipar cómo iba a seguir la melodía del chelo. Le preguntó a su madre,
que es concertista de ese instrumento, y ella le contó que esas eran
precisamente las piezas que estaba ensayando durante el embarazo". También
atribuye a esta memoria temprana que un bebé se calme cuando oye a su madre
tararear las canciones que cantaba durante la gestación.
La reacción de los fetos cambia
según el tipo de música. "Se ve en las ecografías que les gustan Mozart y
Vivaldi. En cambio, no les gustan el rock, el hard rock o el jazz", dice por su
experiencia.
En conclusión, la música clásica
en general y más concretamente la del genio austriaco Wolfang Amadeus Mozart
es, además de auditivamente atractiva, beneficiosa para la salud y para el
comportamiento y desarrollo de los seres humanos.
Bibliografía
Malalties en els músics
Àngela
Canós Nebot,
Alumna de l'aula de cultura audiovisual
Tots sabem que per tal d’arribar a ser un bon músic, cal dedicar moltes hores a
l’estudi del nostre instrument. Doncs bé, amb aquest estudi , moltes voltes
intens i sacrificat tant psíquicament com físicament, no sols
s’aconsegueix ser un bon professional,
sinó que l’abús de pràctica o la falta d’adaptació al instrument, pot
desembocar en malalties, normalment relacionades en algun sistema neuromuscular
determinat,que fiquen en perill la nostra salut. Concretament, hi ha algunes
molt freqüents dins del col·lectiu dels músics. Anem a veure quines són les més
comunes, com s’arriben a desenvolupar, i les possibles solucions que poden
aplicar-se.
En primer lloc, parlem de la distonia focal, una
malaltia neurològica que consisteix en un desajust del control motor d’un
sistema muscular de forma parcial o generalitzada . Probablement, darrere
d’aquest problema,hi han condicions anatòmiques, genètiques, fisiològiques..
però el factor determinant és posar al límit el Sistema Nerviós Central des del
punt de vista de control motor. A aquest nivell, el que fa el música és tan
complex, i són moviments tan fins, que presenta un risc elevat de desenvolupar
distonia focal.
És una malaltia que sol manifestar-se en músics de nivell
alt, que es troben en els últims anys de carrera, o en els primers de la seva
trajectòria professional. Apareix
normalment en un context d’estrès físic, com un examen, una gravació o una
actuació en públic.
L’aparició dels símptomes és gradual .El símptoma típic és
que de prompte, un dia el músic se n’adona de que no és capaç de realitzar un
passatge amb l’instrument, perquè un dels seus dits no fa el que hauria de fer,
és a dir, un gest típic, automàtic, que no reacciona com s’esperava.
Com a tractament, s’utilitzen medicaments ( que varien
segons el pacient i el tipus de distonia) per tal de corregir desequilibris en
els neurotransmissors. La toxina Botulínica, sol produir una millora temporal
en els músculs afectats.
Per un altra banda, també destaquem el síndrome per sobre
ús o per esforços repetitius. És una patologia provocada per l’ús repetitiu
d’un teixit, el qual està sotmès a un estrès més allà del seu límit.
Aquest estrès provoca micro-ruptures amb sagnat i edema que
a causa dels traumatismes es repeteixen al llarg del temps, i mai acaben de
sanar.
Els principals síndromes són :
Dolor i edema en el membre superior, per haver practicat un
passatge difícil durant una estona llarga ( hores )
Sensació de fatiga que es manté durant setmanes, impedint la
execució de l’instrument.
Alguns factors poden predisposar al músic a patir aquesta
malaltia, entre els quals destaquem:
-Predisposició genètica : hi ha persones que tendeixen a
patir més lesions.
- Condicions físiques inadequades : falta d’exercici, sedentarisme...
-Augment brusc de la quantitat d’hores de pràctica.
-Canvis en les condicions de l’instrument: canvi de cordes,
canvi a instruments més pesats..
En quant al tractament, normalment es recomana la
rehabilitació, el canvi d’hàbits, variacions en la tècnica i en l’instrument en
algunes ocasions.
És important consultar amb professionals que coneguin
l’activitat dels músics i encaren el tractament de forma integral.
Per exemple, en el piano i altres instruments de tecla, l’error en la postura de les mans i dels canells, o la tensió i les octaves o dècimes, són causes que solen provocar aquest tipus de malaltia.
Un altra malaltia
molt freqüent no només entre els músics, és la tendinitis, és a dir la
inflamació d’un tendó. La tendinitis sol produir-se per el sobre ús, fent
moviments repetitius contínuament sense una postura correcta, en aquest cas,
mentre toquem el nostre instrument. Generalment, es produeix la tendinitis en
els tendons dels músculs flexors i extensors dels dits de la mà, els més
desgastats durant aquesta pràctica.
El símptoma més freqüent és l’impediment de moviments en la
zona afectada ( generalment la immobilització de la mà o del braç), acompanyat
de dolor i sobrecàrrega.
El tractament, consisteix en el repòs (a voltes a través de
fèrules o immobilitzacions) i en ocasions infiltracions de corticoide. En
algunes ocasions, en casos de dolor persistent, la tendinitis necessita ser
operada per un traumatòleg.
Per altra banda, una de les malalties considerades
irreversibles és l’anomenada Tinnitus o pèrdua de l’oïda
externa. L’afectat, no percep els sons del exterior encara que en el
interior li queda un soroll permanent, el que també podria afectar psíquicament
a l’individu, provocant en aquest angustia i desesperació. És una malaltia que
sol aparèixer en músics que toquen normalment en conjunts instrumentals com big
bands o orquestracions molt nombroses,
és a dir, un músic que està constantment exposat a molt de soroll, i durant
moltes hores seguides.
Generalment, aquestes lesions es produeixen quan els músics
estan exposats a constants sessions de música, el volum de la qual supera els
65 decibels (db), el nivell màxim recomanat per la OMS. La capacitat auditiva
va deteriorant-se poc a poc en la banda compressa entre els 75 db i els 125 db.
Moltes voltes, instruments com el violí o la viola, solen
provocar desplaçaments de mandíbula, fet que, pot contribuir a que aquestes
lesions siguin més greus.
Més concretament, podem parlar de algunes afeccions o
problemes que afecten instrumentistes per cordes :
Els instrumentistes de vent, especialment els trompetistes,
presenten moltes voltes cardiomegàlia (augment del tamany del cor)
La dermatitis de contacte en els músics poden ser observades
en el coll, la barbeta, per el contacte de aquestes zones en el violí o la
viola; en la boca, ocasionada per la embocadura
dels instruments de vent, o en el coll, a causa del fregament amb el
collar de la trompeta, el saxo, la guitarra, i ens els dits de les mans per el
contacte amb les cordes.
Doncs bé, com acabem de veure la professió de músics pot
comportar algunes malalties o patologies, que si no es tracten en temps, poden
comportar problemes de salut més greus. No obstant, cal tenir en compte que la
pràctica instrumental no comporta malaltia, sinò que els músics, com la resta
de les persones, presentem una sèrie de factors de risc que s’han de tindre en
compte per evitar caure en possibles malalties.
Els inicis de la musicoteràpia
Alumna de l'aula de cultura audiovisual
La musicoteràpia, en el sentit més estricte, és una tècnica
terapèutica que utilitza la música en
totes les seues formes, amb la participació activa o receptiva per part del
pacient.
Al escoltar una
cançó, aquesta ens pot parèixer alegre, trista o pot despertar en nosaltres
multitud de emocions. Moltes voltes, associem al nostre estat d’ànim una
melodia, una cançó, que al escoltar-la per primera volta, ja provoca en
nosaltres sentiments que quedaran gravats junt amb aquesta melodia. Doncs bé,
la musicoteràpia té com a objectiu
solucionar problemes de salut, utilitzant aquests efectes que la música pot
produir en nosaltres.
La idea sobre la que
es basa la musicoteràpia, és el reconeixement
de malalties que tenen origen en el cervell, el qual transmet un estímul
a una part determinada del cos, que s’encarrega de manifestar els
símptomes propis d’una malaltia. Amb la musicoteràpia es tracta d’arribar al
cervell a través d’estímuls que condueixen a relaxació i a la alegria o inclús
a través de melodies que puguin pal·liar
els efectes produïts per una malaltia, les quals, poden causar efectes
sorprenents.
Però, des de quan la música s’utilitza com remei per a moltes malalties? Anem a indagar
un poc en la evolució de la música com a tècnica terapèutica, com aquesta ha
avançat i com hem arribat a tècniques
tan innovadores com les que hi han actualment.
Des de la prehistòria,
la música s’utilitzava en el rituals màgics, religiosos i especialment de curació. Posteriorment, en la
civilització egípcia, s’han trobat
molts papirs i documents en els que es relacionava la música amb la capacitat
de curació del cos, calmar la ment i
purificar l’ànima. Per exemple, s’atribuïa a la música una
influència favorable a la fertilitat de la dona. En el poble hebreu també es feia servir la música en casos de problemes
físics i mentals, sent aquesta la primera època en la que data el primer relat
sobre la aplicació de la musicoteràpia.
Molts filòsofs i científics grecs, també van plantejar idees
i teories sobre els efectes de la música en la salut de les persones. Entre
ells:
Pitàgores à pensava que hi havia música entre els astres i quan es
movien, ho feien seguint relaciones
entre la música i les matemàtiques. També va desenvolupar teories
matemàtiques per a explicar l’harmonia
en la música, relacionada amb la del univers i
l’ànima humana. Per això, el pensador creia que les malalties mentals
son degudes a desordres en l’harmonia de l’ànima, sent la música un instrument
important per a recuperar aquesta
harmonia.
Plató à parlava de que la música era divina, que aquesta podia donar plaer. En la
seva gran obra “La República ”
, considera que la educació musical era
un pas fonamental per a la formació dels joves que en un futur, serien els governants de la
nació i del poble.
A Aristòtil se li deu la
teoria del Ethos, una paraula grega que pot ser traduïda com la música que
provoca els diferents estats d’ànim. Aquestes teories es basaven en que el ser
humà i la música, són dos elements que estaven indissolublement relacionats.
Per a la musicoteràpia es
fonamental aquesta teoria proposada per Aristòtil, la qual considera que els
elements de la música, com la melodia, l’harmonia o el ritme, exerceixen
efectes sobre la part fisiològica, emocional, espiritual i sobre la força de voluntat
del home, per la qual cosa es va determinar un determinat Ethos a cada mode o
escala, melodia o ritme.
Ja en la Edat Mitjana
,destaquen principalment dos teòrics. En primer lloc San Basili, que va
escriure una obra titulada “Homilia” , en la que destacava que la música calma
les passions del esperit i modela els seus desajusts. El segon teòric és
Severino Boecia, i la seva obra més important “ De institucions música” en la
que reprèn doctrina ètica de la música
que senyalava anteriorment Plató. Per això, la música, es considera també en
aquesta etapa un instrument educatiu si s’utilitza de forma correcta. No
obstant, és una etapa en la que la majoria dels aspecte, inclosa la música i
l’educació, estan davall el domini de
l’església i la religió.
Ja en el Renaixement, un
dels teòrics més importants de la història de la música, Joannes Tinctoris, va
elaborar una obra molt important sobre els efectes que causa la música sobre
les persones, coneguda com “Efectum Musicae”
Dins del Renaixement espanyol, Bartolomé Ramos de Pareja, va
escriure també una obra sota el nom de “Música Práctica”, on analitzava els distints
comportaments que adquirien les persones escoltant diversos tipus de música.
En el període Barroc,
“naix la teoria dels afectes”, com una hereva de la teoria grega del Ethos, la
qual serveix com a naixement d’un nou estil musical: la òpera. En ella es repren
l’estil grec, com s’observa en la primera òpera que es conversa completa del
compositor italià Jacobo Peri. No obstant, l’obra d’aquest període que millor
reflecteix els efectes curatius de la música es “Misurgia universal” del
jesuita Athanasio Kircher.En aquesta obra dissenya una un quadre sistemàtic
dels efectes que produeix en l’home cada tipus de música, igual que Robert
Burton en la seva obra “The anatomy of melancoly”
En el segle XVIII
, comença a estudiar-se els efectes de la música sobre l’organisme des d’un
punt de vista científic. Destaquen diverses metges : el francès Louis Roger o
els anglesos Richard Brocklesby y Richard Brown, aquest últim en una obra
anomenada “medicina musical”. En aquesta estudiava l’aplicació de la música en
malalties respiratòries descobrint, que el fet de que els malalts de asma
cantaven, els atacs es separaven més en el temps.
Dins del segle XIX,
la música com a tractament i prevenció de malalties, continua sent un aspecte
analitzat per molts científics i metges, entre els que destaquen Héctor Chomer
o Tissot, els quals van observar que encara que la música no poguera millorar
els efectes de l’estat físic dels seus pacients, si que els ajudava a
allunyar-se de les seves dolències i a relaxar la seva ment.
Entre 1900 i 1950 el creador de la rítmica i precursor de la
musicoteràpia va ser Emili Jacques Dalcroze; aquest considerava que l’organisme
humà és susceptible de ser educat d’acord a l’impuls de la música. Va unir els
ritmes musicals i corporals, trencant tots els esquemes tradicionals, i
permetent el descobriment dels ritmes de l’ésser humà, únic punt de partida per
a la comunicació amb el malalt. Els deixebles de Dalcroze van ser els pioners de la Teràpia Educativa
Rítmica.
Edgar Willem, pedagog, educador i terapeuta, va realitzar
estudis profunds que giren al voltant ce la preocupació per investigar i profunditzar
sobre la relació home-música a través de diferents èpoques i cultures.
Karlf Orff, per la seva banda, va prendre com a base de un
sistema d’educació musical el moviment corporal, utilitzant el cos com a
element de percussió i el llenguatge en la seva forma més elemental. Per a
aquest autor, la creativitat unida al plaer de la execució musical permet una
millor socialització i establiment d’una bona relació amb el terapeuta, així
com la confiança i l’autoestima.
Gràcies als músics contractats
en els centres de salut dels combatents nord-americans durant la primera guerra
mundial, es va crear en
Estats Units en 1950 la primera Associació Nacional de Teràpia Musical, la qual
edita una revista i realitza un congrés anual i inicia la formació de terapeutes
musicals.
En l’actualitat aquesta formació es dona en diverses
universitats d’aquest país, i els musicoterapeutes tenen un alt rang d’acció
professional.
Posteriorment, van continuar fundant-se associacions( En
Anglaterra, en Viena, al llarg de tota Llatinoamèrica..) i es va fundar el
primer institut de Musicoteràpia, amb una orientació cap a la investigació
Neuro i Psico-fisiològica.
Com a conclusió, podem dir que actualment, la
musicoteràpia realitza un paper molt
important en el tractament de malalties, ja que, amb la millora de les
tècniques científiques per a la investigació, s’ha demostrat que la música si
que té un verdader efecte sobre les persones. A més, l’ofici de musicoterapeuta
cada volta és més freqüent, i és una figura que ja està present en molts
centres
Suscribirse a:
Entradas (Atom)