Malalties en els músics

Àngela Canós Nebot,

Alumna de l'aula de cultura audiovisual

Tots sabem que per tal d’arribar a ser un  bon músic, cal dedicar moltes hores a l’estudi del nostre instrument. Doncs bé, amb aquest estudi , moltes voltes intens i sacrificat tant psíquicament com físicament, no sols s’aconsegueix  ser un bon professional, sinó que l’abús de pràctica o la falta d’adaptació al instrument, pot desembocar en malalties, normalment relacionades en algun sistema neuromuscular determinat,que fiquen en perill la nostra salut. Concretament, hi ha algunes molt freqüents dins del col·lectiu dels músics. Anem a veure quines són les més comunes, com s’arriben a desenvolupar, i les possibles solucions que poden aplicar-se.

En primer lloc, parlem de la distonia focal, una malaltia neurològica que consisteix en un desajust del control motor d’un sistema muscular de forma parcial o generalitzada . Probablement, darrere d’aquest problema,hi han condicions anatòmiques, genètiques, fisiològiques.. però el factor determinant és posar al límit el Sistema Nerviós Central des del punt de vista de control motor. A aquest nivell, el que fa el música és tan complex, i són moviments tan fins, que presenta un risc elevat de desenvolupar distonia focal.

És una malaltia que sol manifestar-se en músics de nivell alt, que es troben en els últims anys de carrera, o en els primers de la seva trajectòria professional.  Apareix normalment en un context d’estrès físic, com un examen, una gravació o una actuació en públic.

L’aparició dels símptomes és gradual .El símptoma típic és que de prompte, un dia el músic se n’adona de que no és capaç de realitzar un passatge amb l’instrument, perquè un dels seus dits no fa el que hauria de fer, és a dir, un gest típic, automàtic, que no reacciona com s’esperava.

Com a tractament, s’utilitzen medicaments ( que varien segons el pacient i el tipus de distonia) per tal de corregir desequilibris en els neurotransmissors. La toxina Botulínica, sol produir una millora temporal en els músculs afectats.

Per un altra banda, també destaquem el síndrome per sobre ús o per esforços repetitius. És una patologia provocada per l’ús repetitiu d’un teixit, el qual està sotmès a un estrès més allà del seu límit.

Aquest estrès provoca micro-ruptures amb sagnat i edema que a causa dels traumatismes es repeteixen al llarg del temps, i mai acaben de sanar.

  

Els principals síndromes són :

Dolor i edema en el membre superior, per haver practicat un passatge difícil durant una estona llarga ( hores )

Sensació de fatiga que es manté durant setmanes, impedint la execució de l’instrument.

Alguns factors poden predisposar al músic a patir aquesta malaltia, entre els quals destaquem:

-Predisposició genètica : hi ha persones que tendeixen a patir més lesions.

- Condicions físiques inadequades : falta  d’exercici, sedentarisme...

-Augment brusc de la quantitat d’hores de pràctica.

-Canvis en les condicions de l’instrument: canvi de cordes, canvi a instruments més pesats..

En quant al tractament, normalment es recomana la rehabilitació, el canvi d’hàbits, variacions en la tècnica i en l’instrument en algunes ocasions.

És important consultar amb professionals que coneguin l’activitat dels músics i encaren el tractament de forma integral.

Per exemple, en el  piano i altres instruments de tecla, l’error en la postura de les mans i dels canells, o la tensió i les octaves o dècimes, són causes que solen provocar aquest tipus de malaltia.

 Un altra malaltia molt freqüent no només entre els músics, és la tendinitis, és a dir la inflamació d’un tendó. La tendinitis sol produir-se per el sobre ús, fent moviments repetitius contínuament sense una postura correcta, en aquest cas, mentre toquem el nostre instrument. Generalment, es produeix la tendinitis en els tendons dels músculs flexors i extensors dels dits de la mà, els més desgastats durant aquesta pràctica.

El símptoma més freqüent és l’impediment de moviments en la zona afectada ( generalment la immobilització de la mà o del braç), acompanyat de dolor i sobrecàrrega.

El tractament, consisteix en el repòs (a voltes a través de fèrules o immobilitzacions) i en ocasions infiltracions de corticoide. En algunes ocasions, en casos de dolor persistent, la tendinitis necessita ser operada per un traumatòleg.

Per altra banda, una de les malalties considerades irreversibles és l’anomenada Tinnitus o pèrdua de l’oïda externa. L’afectat, no percep els sons del exterior encara que en el interior li queda un soroll permanent, el que també podria afectar psíquicament a l’individu, provocant en aquest angustia i desesperació. És una malaltia que sol aparèixer en músics que toquen normalment en conjunts instrumentals com big bands o  orquestracions molt nombroses, és a dir, un músic que està constantment exposat a molt de soroll, i durant moltes hores seguides.

Generalment, aquestes lesions es produeixen quan els músics estan exposats a constants sessions de música, el volum de la qual supera els 65 decibels (db), el nivell màxim recomanat per la OMS. La capacitat auditiva va deteriorant-se poc a poc en la banda compressa entre els 75 db i els 125 db.

Moltes voltes, instruments com el violí o la viola, solen provocar desplaçaments de mandíbula, fet que, pot contribuir a que aquestes lesions siguin més greus.

Més concretament, podem parlar de algunes afeccions o problemes que afecten instrumentistes per cordes :

Els instrumentistes de vent, especialment els trompetistes, presenten moltes voltes cardiomegàlia (augment del tamany del cor)

La dermatitis de contacte en els músics poden ser observades en el coll, la barbeta, per el contacte de aquestes zones en el violí o la viola; en la boca, ocasionada per la embocadura  dels instruments de vent, o en el coll, a causa del fregament amb el collar de la trompeta, el saxo, la guitarra, i ens els dits de les mans per el contacte amb les cordes.

Doncs bé, com acabem de veure la professió de músics pot comportar algunes malalties o patologies, que si no es tracten en temps, poden comportar problemes de salut més greus. No obstant, cal tenir en compte que la pràctica instrumental no comporta malaltia, sinò que els músics, com la resta de les persones, presentem una sèrie de factors de risc que s’han de tindre en compte per evitar caure en possibles malalties.