conservatori.es

Aquest és el blog creat per l'aula de Cultura Audiovisual del nostre centre.

Ací teniu cabuda tots els membres de la comunitat escolar per expresar tot allò que considereu interessant o necessari i compartir-ho amb la resta de la comunitat educativa.

Los niños prefieren a Mozart

                                                                                                                                  

Idoia Franch Isach,
Alumna del aula de cultura audiovisual

¿Es buena la música para los fetos? La respuesta a esta pregunta es un enorme sí, y más especialmente la música clásica.

Estudios demuestran que al escuchar música clásica, los niños se estimulan, ejercitan neuronas corticales y fortalecen los circuitos usados para las matemáticas. La música estimula los patrones cerebrales inherentes y refuerza las tareas de razonamiento complejo, es decir, abre la inteligencia.

Esto es enormemente importante ya que el desarrollo del proceso del lenguaje depende de cómo se ha estimulado auditivamente a los niños en edad temprana, dicho en otras palabras, de cómo hemos enseñado a escuchar a los niños. Antes de que el niño comience a balbucear, ya habrá entrenado su oído para enfocar los sonidos del idioma de sus padres, y habrá aprendido a escuchar las estructuras del lenguaje que les permiten asimilarlas y memorizarlas. Si los niños antes de nacer ya están captando sensaciones, vibraciones y sonidos procedentes de la música estaremos adelantando el proceso y mejorando su aprendizaje.

El psicólogo, escritor y educador musical Don Campbell propone que el niño, desde su etapa fetal, debe ser estimulado musicalmente por su madre. De este modo mejorará su crecimiento, su desarrollo intelectual, físico y emocional y su creatividad. Este efecto también sigue dando buenos resultados durante los primeros cinco años de vida, estímulo capaz de formar seres inteligentes pero además emocionalmente sanos.

Todos estos beneficios se conocen con el nombre de “Efecto Mozart”, ya que principalmente son las obras de este autor las más atractivas para los fetos, debido al tipo de vibraciones que produce.  Además de en los fetos, la música de Mozart también tiene oros beneficios. Algunos de ellos son el desarrollo de habilidades para la lectura y la escritura, del lenguaje verbal, de habilidades matemáticas, de la capacidad de recordad y memorizar, como también atenuar los efectos de algunas determinadas enfermedades como el Alzheimer.

¿Cuál es el componente mágico del efecto Mozart? Los potentes análisis realizados informáticamente sobre la naturaleza de la música de varios compositores ha mostrado que la que posee propiedades sobre el razonamiento espacial o la epilepsia, como la de Mozart y Bach, posee una «periodicidad de largo plazo», que no tiene el resto de música sin efecto. Ello consiste en formas de ondas que se repiten regularmente, pero espaciadas.

En algunos países europeos, como Gran Bretaña, una persona de cada 130 sufre epilepsia. Un estudio realizado sobre 39 pacientes con epilepsia severa, midiendo sus ondas cerebrales, reveló que la audición de la música de Mozart redujo significativamente la actividad epiléptica en 29 de ellos. En bastantes pacientes, la presencia de ondas epilépticas se redujo a la mitad de tiempo. Al interrumpir la música la mayoría de los efectos favorables disminuyeron.

Lo más llamativo del efecto Mozart es la disminución de los episodios epilépticos. Para comprobar también si se dan consecuencias a largo plazo, a una niña de 8 años que sufría episodios epilépticos durante el tiempo diario que estaba despierta, se le hizo que escuchase la sonata K448 de Mozart durante 10 minutos cada hora. El número de episodios se redujo de 9 veces a solo 2 en las primeras 4 horas.

En 2003 la revista Nature publicó una investigación de la Universidad de California que reforzaba la idea concluyendo que solo diez minutos de una sonata para piano de Mozart bastaban para mejorar nuestro razonamiento espacial.

Eso sí, todos estos efectos son fruto de meros estudios, los resultados de los cuales pueden ser variables, pero de ellos podemos extraer dos ideas básicas. La primera sería que el efecto Mozart existe y la segunda que pese a existir hay que delimitarlo y estudiarlo con más profundidad para extraer conocimientos totalmente verificables.

Sobre los efectos de la música y los niños habla también el psiquiatra Thomas Verny.  Este médico de nacionalidad canadiense, en los años cincuenta cambió el objetivo de sus estudios para pasar de las madres a los niños, y dejó la obstetricia por la psiquiatría perinatal.

Todo empezó cuando se encontró con pacientes que tenían recuerdos de cosas sucedidas cuando eran recién nacidos o incluso antes. Uno de los primeros fue "un joven abogado que se veía a sí mismo de pequeño en una cuna blanca. Eso no podía ser, porque en todas las fotos familiares salía en una azul. Hasta que preguntó a su madre y supo que, nada más nacer, como eran muy pobres, una vecina les prestó una camita blanca. Él nunca lo había sabido", explica Verny.

Aquel fue el punto de partida para un proceso de reconsideración de todo lo que se sabía hasta entonces. "Se creía que no se podían tener recuerdos antes de los dos años, que es cuando aparece el lenguaje. Pero experiencias como esta muestran que no es así", dice. " que tampoco se trata de falsos recuerdos, construidos porque se ha oído una historia de mayor y con ello se ha elaborado lo que pasó de recién nacido".

Dentro de estas fases anteriores al nacimiento, uno de los aspectos que mejor se ha estudiado es el efecto del sonido en los fetos "en el último trimestre, que es cuando se desarrolla el oído", indica Verny. En ese tiempo, los futuros bebés ya están formados, y con técnicas de imagen se puede captar la reacción ante algunos estímulos. "Yo he visto por ultrasonidos a un feto sonreír al oír la voz de su padre", dice.

Y cuenta otro caso no sólo de reacción, sino de memoria: "El director de orquesta Boris Brott contaba que cuando estaba estudiando música se dio cuenta de que en algunas partituras podía anticipar cómo iba a seguir la melodía del chelo. Le preguntó a su madre, que es concertista de ese instrumento, y ella le contó que esas eran precisamente las piezas que estaba ensayando durante el embarazo". También atribuye a esta memoria temprana que un bebé se calme cuando oye a su madre tararear las canciones que cantaba durante la gestación.

La reacción de los fetos cambia según el tipo de música. "Se ve en las ecografías que les gustan Mozart y Vivaldi. En cambio, no les gustan el rock, el hard rock o el jazz", dice por su experiencia.

En conclusión, la música clásica en general y más concretamente la del genio austriaco Wolfang Amadeus Mozart es, además de auditivamente atractiva, beneficiosa para la salud y para el comportamiento y desarrollo de los seres humanos.

Bibliografía

http://elpais.com/diario/2010/05/18/salud/1274133602_850215.html

http://www.cosasdelainfancia.com/biblioteca-esti-p-06.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Efecto_Mozart

http://www.uwosh.edu/departments/psychology/rauscher.htm

http://www.mozarteffect.com/

http://www.jrsm.rsmjournals.com/content/94/4/170.full

Malalties en els músics

Àngela Canós Nebot,

Alumna de l'aula de cultura audiovisual

Tots sabem que per tal d’arribar a ser un  bon músic, cal dedicar moltes hores a l’estudi del nostre instrument. Doncs bé, amb aquest estudi , moltes voltes intens i sacrificat tant psíquicament com físicament, no sols s’aconsegueix  ser un bon professional, sinó que l’abús de pràctica o la falta d’adaptació al instrument, pot desembocar en malalties, normalment relacionades en algun sistema neuromuscular determinat,que fiquen en perill la nostra salut. Concretament, hi ha algunes molt freqüents dins del col·lectiu dels músics. Anem a veure quines són les més comunes, com s’arriben a desenvolupar, i les possibles solucions que poden aplicar-se.

En primer lloc, parlem de la distonia focal, una malaltia neurològica que consisteix en un desajust del control motor d’un sistema muscular de forma parcial o generalitzada . Probablement, darrere d’aquest problema,hi han condicions anatòmiques, genètiques, fisiològiques.. però el factor determinant és posar al límit el Sistema Nerviós Central des del punt de vista de control motor. A aquest nivell, el que fa el música és tan complex, i són moviments tan fins, que presenta un risc elevat de desenvolupar distonia focal.

És una malaltia que sol manifestar-se en músics de nivell alt, que es troben en els últims anys de carrera, o en els primers de la seva trajectòria professional.  Apareix normalment en un context d’estrès físic, com un examen, una gravació o una actuació en públic.

L’aparició dels símptomes és gradual .El símptoma típic és que de prompte, un dia el músic se n’adona de que no és capaç de realitzar un passatge amb l’instrument, perquè un dels seus dits no fa el que hauria de fer, és a dir, un gest típic, automàtic, que no reacciona com s’esperava.

Com a tractament, s’utilitzen medicaments ( que varien segons el pacient i el tipus de distonia) per tal de corregir desequilibris en els neurotransmissors. La toxina Botulínica, sol produir una millora temporal en els músculs afectats.

Per un altra banda, també destaquem el síndrome per sobre ús o per esforços repetitius. És una patologia provocada per l’ús repetitiu d’un teixit, el qual està sotmès a un estrès més allà del seu límit.

Aquest estrès provoca micro-ruptures amb sagnat i edema que a causa dels traumatismes es repeteixen al llarg del temps, i mai acaben de sanar.

  

Els principals síndromes són :

Dolor i edema en el membre superior, per haver practicat un passatge difícil durant una estona llarga ( hores )

Sensació de fatiga que es manté durant setmanes, impedint la execució de l’instrument.

Alguns factors poden predisposar al músic a patir aquesta malaltia, entre els quals destaquem:

-Predisposició genètica : hi ha persones que tendeixen a patir més lesions.

- Condicions físiques inadequades : falta  d’exercici, sedentarisme...

-Augment brusc de la quantitat d’hores de pràctica.

-Canvis en les condicions de l’instrument: canvi de cordes, canvi a instruments més pesats..

En quant al tractament, normalment es recomana la rehabilitació, el canvi d’hàbits, variacions en la tècnica i en l’instrument en algunes ocasions.

És important consultar amb professionals que coneguin l’activitat dels músics i encaren el tractament de forma integral.

Per exemple, en el  piano i altres instruments de tecla, l’error en la postura de les mans i dels canells, o la tensió i les octaves o dècimes, són causes que solen provocar aquest tipus de malaltia.

 Un altra malaltia molt freqüent no només entre els músics, és la tendinitis, és a dir la inflamació d’un tendó. La tendinitis sol produir-se per el sobre ús, fent moviments repetitius contínuament sense una postura correcta, en aquest cas, mentre toquem el nostre instrument. Generalment, es produeix la tendinitis en els tendons dels músculs flexors i extensors dels dits de la mà, els més desgastats durant aquesta pràctica.

El símptoma més freqüent és l’impediment de moviments en la zona afectada ( generalment la immobilització de la mà o del braç), acompanyat de dolor i sobrecàrrega.

El tractament, consisteix en el repòs (a voltes a través de fèrules o immobilitzacions) i en ocasions infiltracions de corticoide. En algunes ocasions, en casos de dolor persistent, la tendinitis necessita ser operada per un traumatòleg.

Per altra banda, una de les malalties considerades irreversibles és l’anomenada Tinnitus o pèrdua de l’oïda externa. L’afectat, no percep els sons del exterior encara que en el interior li queda un soroll permanent, el que també podria afectar psíquicament a l’individu, provocant en aquest angustia i desesperació. És una malaltia que sol aparèixer en músics que toquen normalment en conjunts instrumentals com big bands o  orquestracions molt nombroses, és a dir, un músic que està constantment exposat a molt de soroll, i durant moltes hores seguides.

Generalment, aquestes lesions es produeixen quan els músics estan exposats a constants sessions de música, el volum de la qual supera els 65 decibels (db), el nivell màxim recomanat per la OMS. La capacitat auditiva va deteriorant-se poc a poc en la banda compressa entre els 75 db i els 125 db.

Moltes voltes, instruments com el violí o la viola, solen provocar desplaçaments de mandíbula, fet que, pot contribuir a que aquestes lesions siguin més greus.

Més concretament, podem parlar de algunes afeccions o problemes que afecten instrumentistes per cordes :

Els instrumentistes de vent, especialment els trompetistes, presenten moltes voltes cardiomegàlia (augment del tamany del cor)

La dermatitis de contacte en els músics poden ser observades en el coll, la barbeta, per el contacte de aquestes zones en el violí o la viola; en la boca, ocasionada per la embocadura  dels instruments de vent, o en el coll, a causa del fregament amb el collar de la trompeta, el saxo, la guitarra, i ens els dits de les mans per el contacte amb les cordes.

Doncs bé, com acabem de veure la professió de músics pot comportar algunes malalties o patologies, que si no es tracten en temps, poden comportar problemes de salut més greus. No obstant, cal tenir en compte que la pràctica instrumental no comporta malaltia, sinò que els músics, com la resta de les persones, presentem una sèrie de factors de risc que s’han de tindre en compte per evitar caure en possibles malalties.

Els inicis de la musicoteràpia

Àngela Canós Nebot,

Alumna de l'aula de cultura audiovisual

La musicoteràpia, en el sentit més estricte, és una tècnica terapèutica  que utilitza la música en totes les seues formes, amb la participació activa o receptiva per part del pacient.

Al  escoltar una cançó, aquesta ens pot parèixer alegre, trista o pot despertar en nosaltres multitud de emocions. Moltes voltes, associem al nostre estat d’ànim una melodia, una cançó, que al escoltar-la per primera volta, ja provoca en nosaltres sentiments que quedaran gravats junt amb aquesta melodia. Doncs bé, la musicoteràpia té com a objectiu  solucionar problemes de salut, utilitzant  aquests efectes que la música pot produir  en nosaltres.

La idea sobre la  que es basa la musicoteràpia, és el reconeixement  de malalties que tenen origen  en  el cervell, el  qual transmet un  estímul  a una part determinada del cos, que s’encarrega de manifestar els símptomes propis d’una malaltia. Amb la musicoteràpia es tracta d’arribar al cervell a través d’estímuls que condueixen a relaxació i a la alegria o inclús a  través de melodies que puguin pal·liar els efectes produïts per una malaltia, les quals, poden causar efectes sorprenents.

Però, des de quan la música s’utilitza com  remei per a moltes malalties? Anem a indagar un poc en la evolució de la música com a tècnica terapèutica, com aquesta ha avançat i com  hem arribat a tècniques tan innovadores com les que hi han actualment.      

Des de la prehistòria, la música s’utilitzava en el rituals màgics, religiosos i  especialment de curació. Posteriorment, en la civilització egípcia, s’han trobat molts papirs i documents en els que es relacionava la música amb la capacitat de curació  del cos, calmar la ment i purificar  l’ànima. Per  exemple, s’atribuïa a la música una influència favorable a la fertilitat de la dona. En el poble hebreu també es feia servir la música en casos de problemes físics i mentals, sent aquesta la primera època en la que data el primer relat sobre la aplicació de la musicoteràpia.

Molts filòsofs i científics grecs, també van plantejar idees i teories sobre els efectes de la música en la salut de les persones. Entre ells:

Pitàgores à pensava que hi havia música entre els astres i quan es movien, ho feien seguint  relaciones entre la música i les matemàtiques. També va desenvolupar teories matemàtiques  per a explicar l’harmonia en la música, relacionada amb la del univers i  l’ànima humana. Per això, el pensador creia que les malalties mentals son degudes a desordres en l’harmonia de l’ànima, sent la música un instrument important per  a recuperar aquesta harmonia.

Plató à parlava de que la música era divina, que aquesta podia donar plaer. En la seva gran obra “La República” , considera que la educació  musical era un pas fonamental per a la formació dels joves que  en un futur, serien els governants de la nació i del poble.

A Aristòtil se li deu la teoria del Ethos, una paraula grega que pot ser traduïda com la música que provoca els diferents estats d’ànim. Aquestes teories es basaven en que el ser humà i la música, són dos elements que estaven indissolublement relacionats.

Per a la musicoteràpia es fonamental aquesta teoria proposada per Aristòtil, la qual considera que els elements de la música, com la melodia, l’harmonia o el ritme, exerceixen efectes sobre la part fisiològica, emocional, espiritual i sobre la força de voluntat del home, per la qual cosa es va determinar un determinat Ethos a cada mode o escala, melodia o ritme.

Ja en la Edat Mitjana ,destaquen principalment dos teòrics. En primer lloc San Basili, que va escriure una obra titulada “Homilia” , en la que destacava que la música calma les passions del esperit i modela els seus desajusts. El segon teòric és Severino Boecia, i la seva obra més important “ De institucions música” en la que reprèn   doctrina ètica de la música que senyalava anteriorment Plató. Per això, la música, es considera també en aquesta etapa un instrument educatiu si s’utilitza de forma correcta. No obstant, és una etapa en la que la majoria dels aspecte, inclosa la música i l’educació,  estan davall el domini de l’església i la religió.

Ja en el Renaixement, un dels teòrics més importants de la història de la música, Joannes Tinctoris, va elaborar una obra molt important sobre els efectes que causa la música sobre les persones, coneguda com “Efectum Musicae”

Dins del Renaixement  espanyol, Bartolomé Ramos de Pareja, va escriure també una obra sota el nom de “Música Práctica”, on analitzava els distints comportaments que adquirien les persones escoltant diversos tipus de música.

En el període Barroc, “naix la teoria dels afectes”, com una hereva de la teoria grega del Ethos, la qual serveix com a naixement d’un nou estil musical: la òpera. En ella es repren l’estil grec, com s’observa en la primera òpera que es conversa completa del compositor italià Jacobo Peri. No obstant, l’obra d’aquest període que millor reflecteix els efectes curatius de la música es “Misurgia universal” del jesuita Athanasio Kircher.En aquesta obra dissenya una un quadre sistemàtic dels efectes que produeix en l’home cada tipus de música, igual que Robert Burton en la seva obra “The anatomy of melancoly”

En el segle XVIII , comença a estudiar-se els efectes de la música sobre l’organisme des d’un punt de vista científic. Destaquen diverses metges : el francès Louis Roger o els anglesos Richard Brocklesby y Richard Brown, aquest últim en una obra anomenada “medicina musical”. En aquesta estudiava l’aplicació de la música en malalties respiratòries descobrint, que el fet de que els malalts de asma cantaven, els atacs es separaven més en el temps.

Dins del segle XIX, la música com a tractament i prevenció de malalties, continua sent un aspecte analitzat per molts científics i metges, entre els que destaquen Héctor Chomer o Tissot, els quals van observar que encara que la música no poguera millorar els efectes de l’estat físic dels seus pacients, si que els ajudava a allunyar-se de les seves dolències i a relaxar la seva ment.

Entre 1900 i 1950 el creador de la rítmica i precursor de la musicoteràpia va ser Emili Jacques Dalcroze; aquest considerava que l’organisme humà és susceptible de ser educat d’acord a l’impuls de la música. Va unir els ritmes musicals i corporals, trencant tots els esquemes tradicionals, i permetent el descobriment dels ritmes de l’ésser humà, únic punt de partida per a la comunicació amb el malalt. Els deixebles  de Dalcroze van ser els pioners de la Teràpia Educativa Rítmica.

Edgar Willem, pedagog, educador i terapeuta, va realitzar estudis profunds que giren al voltant ce la preocupació per investigar i profunditzar sobre la relació home-música a través de diferents èpoques i cultures.

Karlf Orff, per la seva banda, va prendre com a base de un sistema d’educació musical el moviment corporal, utilitzant el cos com a element de percussió i el llenguatge en la seva forma més elemental. Per a aquest autor, la creativitat unida al plaer de la execució musical permet una millor socialització i establiment d’una bona relació amb el terapeuta, així com  la confiança i l’autoestima.

Gràcies als músics contractats en els centres de salut dels combatents nord-americans durant la primera guerra mundial, es va crear en Estats Units en 1950 la primera Associació Nacional de Teràpia Musical, la qual edita una revista i realitza un congrés anual i inicia la formació de terapeutes musicals.

En l’actualitat aquesta formació es dona en diverses universitats d’aquest país, i els musicoterapeutes tenen un alt rang d’acció professional.

Posteriorment, van continuar fundant-se associacions( En Anglaterra, en Viena, al llarg de tota Llatinoamèrica..) i es va fundar el primer institut de Musicoteràpia, amb una orientació cap a la investigació Neuro i Psico-fisiològica.

Com a conclusió, podem dir que actualment, la musicoteràpia  realitza un paper molt important en el tractament de malalties, ja que, amb la millora de les tècniques científiques per a la investigació, s’ha demostrat que la música si que té un verdader efecte sobre les persones. A més, l’ofici de musicoterapeuta cada volta és més freqüent, i és una figura que ja està present en molts centres 

Història del Conservatori de La Vall

Història del nostre centre

Andrea Simeó

Alumna de l'aula de Cultura Audiovisual

El 12 de setembre de 1911 La Vall d'Uixó va fer un homenatge al músic Francesc Peñarroja, durant el qual es va estrenar "Himne a la Vall", composició del mateix Peñarroja amb versos de Lleonard Mingarro. L'acte tingué una enorme repercussió en la premsa de l'època. 

Aquest vídeo ens conta la història de la vall:

A molts aquest nom també ens resulta familiar, i així és, el conservatori de La Vall també rep aquest nom: Mossén Francesc Peñarroja. 

A l’hora de posar el nom al conservatori hi havia tres opcions: 

Carmen Tur, era cantant d’òpera que va reble la influència del seu pare Manuel Tur, cantador d'albades i jotes de més prestigi de la comarca. 

L’aula de orquestra del conservatori rep aquest nom.

Estanislao Marco, fou compositor i guitarrista. 

És una de les figures més desconegudes en la història de la guitarra. Son pare, Manuel Marco, era guitarrista aficionat i li va ensenyar les primeres nocions de l'instrument. Les lliçons de solfeig les va rebre del seu germà Manuel. 

El saló d'actes del conservatori rep el seu nom.

Francesc Peñarroja, el qual fou professor del conservatori superior de València i formà part activa en el reconeixement del Conservatori de La Vall d’Uixó com centre oficial. No es troba molta informació d’ell, però sabem que fou el que va escriure el Himne de la Vall.

Finalment, es va decidir posar el nom d’aquest últim,és a dir, de Francesc Peñarroja, ja que fou qui més relació va tindre amb La Vall.

Venezuela, un referente mundial

Idoia Franch
Alumna Cultura Audiovisual

Venezuela, un referente mundial

Mientras a escala global la música clásica se enfrenta a una gran cri
sis, debido a las nuevas tendencias y tecnologías, en Venezuela su enseñanza es un proyecto artístico y social en auge.

El sistema de las orquestas juveniles, fundado por el maestro José Antonio Abreu hace tres décadas, cuenta hoy con 300 mil estudiantes de música académica o clásica, dentro de una red que conforman 145 orquestas juveniles, 130 infantiles y 35 profesionales, teniendo a la juvenil Simón Bolívar como su máximo exponente. Con este proyecto, además de promover la enseñanza musical, también se intenta rescatar de cierta manera a muchos jóvenes de escasos recursos y con problemas, que han tenido así la oportunidad de cambiar su vida mediante la música.

"Utilizamos la música como herramienta de rescate de la niñez y la juventud, para apartarlos de la droga y el crimen. Dedican sus horas libres a hacer música y aprenden valores que no encuentran en casa, en la calle, en la televisión", explica Valdemar Rodríguez, subdirector ejecutivo del Sistema. Entre los valores menciona el trabajo en equipo, la solidaridad y el esfuerzo personal.

Un gran papel en este proyecto lo tiene Gustavo Dudamel, director de la Orquesta Juvenil Venezolana Simón Bolívar, quien a sus 31 años está considerado por la crítica especializada como uno de los grandes personajes del mundo de la música.

Gustavo Dudamel es la nueva estrella internacional, un director de orquesta destinado a comerse el mundo entero. La afición por la música le viene de su padre, un trombonista enamorado de la salsa, y de su abuela, que le encaminó hacia la música clásica. Debutó con el violín antes de dirigir su primer concierto cuando tenía tan sólo 14 años.

Dudamel hace lo imposible por introducir el repertorio tradicional y contemporáneo de Latinoamérica en sus conciertos internacionales. Ha contrapuesto en un mismo concierto a autores de la talla de Shostakovich con tres compositores hispanos. "Son casi de la misma época, de la misma generación y aunque vienen de mundos distintos, música sólo hay una", sentenció.

Simon Rattle, director de la Filarmónica de Berlín, considera a Dudamel "el más increíble talento" de los directores de orquesta que se han cruzado en la larga trayectoria del maestro británico. Razón de ello, en el último año el joven director ha trabajado con la élite mundial, entre ellas la Sinfónica de Boston, la Sinfónica de Chicago, la Filarmónica Checa y la Philarmonica de Londres. También ha dirigido Don Giovanni en la Scala de Milán. "Cada concierto es un reto", aseguraba en el Royal Albert Hall. También opina sobre “el Sistema”, el cual considera "un milagro" y el horizonte hacia el que debe aspirar "la música de todo el mundo". "No sólo se trata de una cuestión de arte, sino de una profunda iniciativa social. El Sistema ha salvado muchas vidas y continuará salvándolas", afirma el maestro de la batuta.

Sobre este proyecto, se ha realizado un conocido documental titulado Tocar y Luchar. Producido en Venezuela en el año 2005, y con una duración de 70 minutos, el documental narra el que es el  proyecto orquestal y social más importante de las últimas décadas. La historia de un sueño musical de cientos de miles de niños y jóvenes venezolanos, y otros miles en América Latina, llevada de la mano por algunos de los más celebres directores y músicos contemporáneos: Claudio Abbado, Sir Simon Rattle, Plácido Domingo, Giuseppe Sinopoli y Eduardo Mata, entre otros. Tocar y Luchar cuenta la fascinante experiencia de seis niños venezolanos y su amor por la música; una historia que manifiesta que 'sólo quien sueña, logra lo imposible'.

Hoy, 'El Sistema' es un programa social emblemático del Estado venezolano que beneficia a más de 400.000 niños, niñas y adolescentes y que ha recibido un especial impulso bajo el gobierno del presidente Hugo Chávez. Actualmente, 'El Sistema', perteneciente a la Fundación Musical Simón Bolívar, que está adscrita a la Presidencia de la República, recibe el 91 por ciento de su presupuesto del Estado venezolano, que desde 1999 lo ha incrementado 6.000 por ciento.

El programa exporta su metodología fuera de Venezuela, ayudando a montar experiencias similares en una veintena de países. Las redes del Sistema se sienten en prácticamente toda América Latina y algunas regiones europeas. No les faltan recursos humanos puesto que el Sistema se nutre de una red de profesores, maestros y ejecutivos que años atrás formaron parte de las orquestas infantiles y juveniles.

Llama la atención también un tema también tratado por  Dudamel en una rueda de prensa en Londres, donde explicaba  que la música clásica está un poco resentida, porque la juventud no tiene mucho interés en ella, debido a las nuevas tendencias de la música pop y la tecnología; pero en Venezuela sucede lo contrario, pues cada vez es más grande el interés de los jóvenes por estudiar y hacer música.

Posteriormente añade: “La música popular es música buena, que me encanta; yo puedo ir a una discoteca a bailar, escuchar música electrónica y la disfruto igualmente que escuchando a Beethoven. No hablamos de mala música, sino que debe haber una concepción distinta, porque para el joven la clásica o académica es una música aburrida, antigua, que da sueño, que la usa para el momento de ir a dormir, y es todo lo contrario: el efecto Mozart, que se ha estudiado tanto, abre un poco más la inteligencia”.

En rueda de prensa señaló que siendo radical y directo sí podemos decir que hay un analfabetismo musical en la sociedad, aunque reconoció que tiene gran valor que la gente aprecie la música popular, moderna o pop.

Citó que en Venezuela, gracias al proyecto fundado por Abreu, por lo menos 80 por ciento de la audiencia de la orquesta son jóvenes menores de 25 años, y habla de salas para 3 mil personas; por eso, lo han dicho grandes músicos y conocedores, el futuro de la música está en América Latina, y en Venezuela como punto de referencia.

Escenas del documental 

Documental “Tocar y Luchar”

http://www.youtube.com/watch?v=oIGUXapsI-I